Clínica Dental - ATM (Disfunció Temporomandibular)

L’articulació temporomandibular (ATM) actua com una frontissa lliscant que connecta la mandíbula (el maxil·lar inferior) a l’os temporal del crani.

L’articulació temporomandibular (ATM) actua com una frontissa lliscant que connecta la mandíbula (el maxil·lar inferior) a l’os temporal del crani.

Benvingut/da

Vols que t’assessorem? Truca’ns, ens encantarà ajudar-te. 93 237 70 70

Disfunció de l’Articulació Temporomandibular (ATM)

L’articulació temporomandibular (ATM) actua com una frontissa lliscant que connecta la mandíbula (el maxil·lar inferior) a l’os temporal del crani. Aquesta unió permet tres tipus de moviment: cap amunt i cap avall, cap endavant i cap endarrere, i cap a tots dos costats. Són articulacions molt complexes i cada persona té dues, una a cada costat de la mandíbula just davant de les oïdes.

Per tant, si aquestes articulacions, formades per lligaments i músculs, funcionen perfectament permeten a les persones realitzar els moviments de mastegar, mossegar, badallar i parlar. És a dir, l’articulació temporomandibular és molt necessària i s’empra constantment. Si, per contra, no funcionés correctament donaria lloc a trastorns molestos, i fins i tot a vegades dolorosos.

Què és el trastorn de la ATM?

Els trastorns de l’articulació temporomandibular (ATM) són un tipus de trastorn temporomandibular, que poden causar dolor en l’articulació de la mandíbula i en els músculs que controlen el moviment de la mandíbula.

Són afeccions de l’articulació temporomandibular o dels músculs que l’envolten i solen ser més habituals entre les dones i, en casos molt excepcionals, pot afectar també bebès a causa d’anomalies en néixer.

Un pacient amb aquesta mena de trastorn tindrà dificultats a l’hora de menjar. I d’igual manera, per a mantenir una neteja dental adequada ja que no podrà raspallar-se bé les dents. També pot notar dificultats a l’hora de parlar o respirar.

Quines són les seves causes?

No sempre resulta senzill conèixer la causa exacta del trastorn de la ATM d’una persona. Aquesta pot variar des del bruxisme fins a traumatismes o alguns tipus d’oclusió que produeixen un funcionament incorrecte de l’articulació temporomandibular.

Per part seva, el dolor sol ser una combinació de diferents factors, com la genètica, artritis, pèrdua de peces dentals o una lesió de la mandíbula. L’estrès també és considerat com un factor de risc a l’hora de patir aquesta patologia.

Símptomes de la disfunció de la ATM

Generalment, les persones amb aquest trastorn experimenten un dolor continu en l’àrea pròxim a cau d’orella, la mandíbula o els músculs laterals del rostre. A més, també poden notar dificultat per a obrir o tancar la mandíbula.

Algunes persones que tenen dolor en la mandíbula també tendeixen a estrènyer o grinyolar les dents (bruxisme), encara que moltes persones habitualment estrenyen o grinyolen les dents i mai desenvolupen trastorns de la ATM.

Així, entre els símptomes dels trastorns temporomandibulars més comuns destaquen els següents:

Dolor o sensibilitat al tacte en la mandíbula
Dolor en una o totes dues articulacions temporomandibulars
Dolor intens dins de l’oïda o en la seva al voltant
Dificultat per a mastegar o dolor en mastegar
Dolor intens en la cara
Bloqueig de l’articulació, la qual cosa dificulta obrir o tancar la boca
Espetecs en obrir o tancar la boca
Espasmes musculars al voltant de la mandíbula
Canvis en l’alineació de les dents superiors i inferiors

Existeixen tractaments?

En la majoria dels casos, el dolor i la incomoditat associats amb els trastorns de la ATM són temporals i solen desaparèixer a poc a poc. Si no, poden alleujar-se amb tractaments senzills. El primer pas és realitzar-se un examen complet en la clínica dental.

Es pot, per exemple, alleujar el dolor amb un canvi temporal de la dieta o aplicant gel o calor humida en la zona. Un altre dels tractaments és la presa de medicaments antiinflamatoris i relaxants musculars que alleugen el dolor i controlen les molèsties mentre es resol el problema.

Generalment, s’usen a més teràpies combinades com la fisioteràpia, la osteopatia o la psicologia.

Els casos més greus poden requerir tractaments més complexos com a restauracions dentals, fèrules d’estabilització, ortodòncia o ponts, accions que ha de valorar sempre l’odontòleg.

La cirurgia –com el reemplaçament d’articulacions o una artrocentesi- sol ser l’últim recurs després que les mesures conservadores hagin fallat i és, en realitat, poc comuna.