Voler el millor per a un fill és natural. Però a vegades aquest desig es pot transformar en pressió sense adonar-nos-en, aixecant una barrera entre pares i fills causada per les expectatives dels pares.
L’adolescència és una època complicada. A més dels canvis físics evidents, els adolescents han de fer front a una transformació emocional que pot ser complexa de gestionar. En aquesta etapa, intenten entendre qui són i què se n’espera. Es miren en els altres –en el seu grup, a les xarxes– i també en els adults referents. En aquest procés, es comencen a construir les pròpies expectatives sobre el seu aspecte i la seva manera de ser, que també es veuen amplificades per les expectatives dels pares, que, moltes vegades, són difícils de sostenir.
Per compensar-ho, alguns adolescents busquen vies ràpides d’evasió, com ara l’esport, la música i els vincles socials. Per a d’altres, aquesta pressió es pot convertir en una font constant de malestar que, si no es detecta a temps, pot derivar en problemes més seriosos, com ara una addicció o un trastorn de la conducta alimentària.
Per això, més enllà d’interpretar aquestes accions com un acte de rebel·lia, ens hem de preguntar què pot estar sentint el nostre fill per voler fer segons quines coses. Per això, és important identificar quin paper hi poden estar tenint les expectatives que tingui al voltant. I això inclou les dels mateixos pares.
El psicoanalista Peter Blos defineix l’adolescència com el “segon procés d’individuació”, en el qual hem de resoldre conflictes anteriors des d’un jo més madur i, alhora, desprendre’ns de la dependència dels pares.
Així i tot, aquesta separació no implica ruptura. Des de corrents més actuals, com ara la psicoanàlisi relacional, s’entén que el desenvolupament psicològic no té lloc en l’aïllament, sinó en relació amb els altres. Autors com Joan Coderch han insistit que la nostra manera de pensar, sentir i actuar està profundament modelada per les nostres experiències relacionals, moltes de les quals són implícites i no conscients. Des d’aquesta perspectiva, l’adolescència no és només un procés intern, sinó també una reorganització dels vincles: amb els pares, sí, però també amb l’entorn social.
En aquesta línia, el psicoanalista Donald Winnicott parlava de l’adolescència com a “segona oportunitat per al desenvolupament”. Per a ell, el paper dels pares no desapareix, sinó que s’ha de transformar. Passen de ser figures de control a convertir-se en un sosteniment emocional (holding) que permeti a l’adolescent explorar per si sol qui és (self) sense perdre la seguretat del vincle.
En l’adolescència, els fills continuen donant molta importància al que pensen i diuen els seus pares i al que esperen d’ells. Aquestes expectatives poden generar frustració i la idea que el que fan –sobretot si no és el que els pares consideren bo– pot influir en l’amor que sentim cap a ells.
Reavaluar les nostres expectatives és fonamental per acompanyar-los emocionalment si no volem que es creï una distància entre pares i fills. Encara que es facin grans, és essencial continuar celebrant els seus èxits i no només assenyalar el que fan malament, ja que això tindrà un impacte directe en la seva autoestima.
Fomentar la comunicació i afavorir connexions reals pot ajudar els nostres fills adolescents a sentir que els seus problemes emocionals són reals i no només propis d’aquesta etapa vital. Aquí, els pares tenen un paper fonamental.
Unicef recomana:
Per fomentar bons hàbits emocionals en els fills, els pares també poden liderar amb l’exemple seguint hàbits saludables que no només repercuteixen positivament en la salut mental, sinó que, a més, poden ajudar a prevenir problemes com ara els trastorns alimentaris.
Des del Child Mind Institute, una organització sense ànim de lucre que treballa per transformar la salut mental dels menors, es posa el focus en l’autocura dels pares:
A més, hi ha eines per crear expectatives més realistes:
Per rebaixar les expectatives dels pares cap als fills, és essencial fer un treball personal que repercutirà positivament en el desenvolupament emocional i conductual dels fills.
Defensor de l’assegurat:
Sr. Jaume Solé Riera
Doctor en Dret, en l’especialitat de Dret Processal
Professor titular numerari a la Universitat Pompeu Fabra.
Correu electrònic: [email protected]
