És millor agafar els problemes a temps

que esperar que els conflictes s’hagin estès

i siguin més difícils de solucionar.

Els tres anys corresponen a l’etapa vital en la qual els infants deixen de ser bebès per passar a l’etapa de la primera infantesa. Actualment, a més, aquesta edat coincideix amb el temps d’escolarització obligatòria, és a dir amb l’inici de la socialització fora del marc familiar. Per a molts nens és una etapa complicada, on han d’enfrontar la separació dels pares, l’inici de la vida social fora del marc familiar amb altres nens i amb altres adults. A més, és l’època en què s’inicien els primers aprenentatges simbòlics i l’assimilació de normes de convivència. A aquesta edat s’inicia l’estructuració de la imatge corporal i de la identitat pròpia, separada de qui ha estat la seva sustentació durant l’etapa com a bebè, caracteritzada per la dependència de l’Altre matern, l’escassetat de control motriu i de llenguatge.

En realitat, els tres anys marquen la primera etapa de canvi vital en la llarga carrera cap a la independència personal. Per això, és bastant habitual que els menuts mostrin algunes dificultats en aquesta època, com els terrors nocturns, les dificultats de separació de la mare quan ingressen a l’escola o altres llocs i tota mena de fòbies.

Als tres anys, es xifra en un 90% la prevalència d’alguna manifestació fòbica, a animals o a situacions socials, per exemple. Aquestes fòbies posen en evidència les dificultats i temors que senten els nens petits en anar-se separant dels seus pares per pura embranzida vital. Les dificultats que comporta aquesta etapa de vida es poden agreujar per la imposició social externa d’escolarització.

Són comuns els plors quan els pares s’allunyen de l’escola o les dificultats de relació amb els seus semblants, que inicialment es veuen com estranys i rivals. Són comuns els malsons i els crits a la nit i que mostrin por a coses o situacions que 6 mesos abans no els feien por. Aquests problemes solen remetre amb l’edat i el pas del temps, que afavoreix que els petits s’acostumin i vagin simbolitzant la separació respecte als pares.

Si aquests temors s’instalen, s’agreugen, no deixen dormir ni descansar i alteren de forma important la vida familiar i social dels menuts, és important consultar amb el psicòleg per trobar solucions als possibles encallaments i dificultats que aquesta etapa pot presentar als nens i a les seves famílies. Per regla general, unes poques visites amb els pares i/o amb els infants, solen resoldre el conflicte i les situacions de cercle viciós que promouen.

La consulta amb el psicòleg és una actitud preventiva que interessa generalitzar. De la mateixa manera que es va al dentista cada any per evitar danys majors i prevenir les càries, les consultes amb el psicòleg poden considerar-se orientatives, informatives i, sovint, preventives.

Begoña Matilla

Coordinadora de la Plataforma Psicològica d’Atlàntida