El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn neuropsiquiàtric comú que afecta principalment a nens i adolescents. Es caracteritza per dificultats en l’atenció, hiperactivitat i impulsivitat. Malgrat que el TDAH pot afectar a persones de tots els gèneres, hi ha una discrepància significativa en el diagnòstic entre nens i nenes.
El TDAH es considera crònic, es manifesta durant la infantesa i pot continuar en l’edat adulta. Es caracteritza per problemes en la regulació de l’atenció, la conducta impulsiva i la hiperactivitat. Els símptomes principals del TDAH inclouen la dificultat per a concentrar-se, el moviment agitat i constant, la dificultat de quedar-se quiet, la falta d’organització i la impulsivitat en la presa de decisions.
Prevalença
Segons les dades disponibles, l’afectació del TDAH és significativa tant a Catalunya com a Espanya. En concret, s’estima que aproximadament entre el 5 i el 7% dels infants i adolescents podrien estar diagnosticats amb TDAH, una xifra similar a la prevalença global d’aquest trastorn en altres països. Tot i aquesta important prevalença, s’estima que es tracta d’un trastorn que encara esta infradiagnosticat, sobretot en adolescents i adults, i de manera més important, en nenes i dones.
En els últims anys i, en paral·lel a l’augment de diagnòstics, s’han incrementat també els casos entre les nenes. Per exemple, segons un informe de la Central de Resultats de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entre el 2006 i el 2015 es van duplicar el nombre d’infants diagnosticats de TDAH. En el cas de les nenes, l’augment va ser del 145% i, en el dels nens, del 81%.
Hi ha diverses raons que poden explicar aquesta diferència de diagnòstic entre nens i nenes:
1. Símptomes diferents: Els símptomes del TDAH poden presentar-se de manera diferent entre nens i nenes. Mentre que els nens solen mostrar major hiperactivitat i impulsivitat, les nenes poden manifestar símptomes més relacionats amb la desatenció i la dificultat per organitzar-se. Això pot conduir a un infradiagnòstic en les nenes, ja que els símptomes no encaixen en el model tradicional del TDAH.
2. Estereotips de gènere: Hi ha una tendència cultural a associar el TDAH amb comportaments típicament masculins, com la hiperactivitat. Aquesta visió estereotipada pot influir en els professionals de la salut a l’hora de fer el diagnòstic, deixant de banda els símptomes més propis de les nenes.
3. Factors socioambientals: Factors socioambientals, com ara les expectatives de gènere o els rols de gènere tradicionals, poden influir en la detecció i diagnòstic del TDAH. Els nens poden rebre més atenció i ser més visibles en entorns escolars o assistencials, mentre que les nenes poden passar desapercebudes o ser etiquetades com a tímides o poc atentes.
El TDAH està documentat des del 1902 i no té cura. La manera d’abordar-lo depèn de cada individu, però acostuma a ser un tractament multidisciplinar que inclou la psicologia, la farmacologia, etc.
Dr. Carles Rabassa, Centre Mèdic Atlàntida
