En una de les meves sessions de Mindfulness una alumna compartia el seu malestar, ja que no es veia amb energia i força per a superar uns obstacles que en un altre període sí que havia suportat bé.

Coincidint amb aquesta situació una bona amiga em comentava per telèfon que havia tingut un cap de setmana molt trist i desolador sense un motiu aparent.

Aquests dos casos i altres més em van fer reflexionar i recordar un article que acabava de llegir sobre el DOL COL·LECTIU en aquesta pandèmia.

Posaré en les meves paraules el que em va revelar l’article, que no aconsegueixo localitzar, i deia: “No som conscients de la pèrdua que estem vivint, de la pèrdua de llibertats, de la pèrdua de la mena de vida que teníem abans de la Covid i tampoc som realment conscients que ja res serà igual”.

Estem dient la nostra vida actual la nova normalitat, però sincerament algú accepta aquesta nova normalitat?

D’altra banda, és la primera vegada que, de manera global, universal, col·lectivament estem vivint la mateixa situació. A tots ens afecta en major o en menor mesura, però a tots ens afecta. Ningú és immune a aquesta pandèmia.

I, a tots ens afecta l’absència de seguretat i confiança cap al futur. El fet de viure en aquesta incertesa crea un estat d’ansietat que va creant un pòsit en l’estat anímic de tots.

I, tornant al principi, d’aquest article, el meu consell a les dues persones que abans he esmentat és que siguem realment conscients que hem d’acceptar que aquesta situació de la Covid ens deixa el got ja bastant ple de tensió, preocupacions i inquietud, ansietats. I ens deixa poc espai per a omplir-ho amb molts més desafiaments de la vida. Ja partim d’un nivell de tolerància molt baix.

El que sí que podem fer és prendre consciència que tenim aquest punt de partida i que estem en un DOL i per a això és important saber portar-lo.

Però comencem a aclarir conceptes:

Entenent com a dol la reconstrucció emocional d’una pèrdua (una mort d’un familiar, un acomiadament a la feina, un trasllat, pèrdua d’un projecte…)  i, en aquest cas, és la pèrdua d’una mena de vida. I la novetat és que per primera vegada sigui de manera col·lectiva, global i universal.

Tots tenim diferents emocions enfrontades davant la pandèmia, però tots sentim enyorança de temps passats.

A tots ens ha passat que en veure una pel·lícula, vídeo, sèrie i els personatges s’abracen, es reuneixen, viatgen, ballen i estan en grup, i van sense màscares… ens quedem sorpresos i enyorats dels nostres bons temps d’abans. Això és la pèrdua dels temps viscuts.

Com tot dol hem d’aprendre a gestionar-lo i abans de res reconèixer que ho estem vivint.

Segons els experts en dols, Kessler i klüber Ross existeixen 5 fases en un dol:

1- Negació

2- Ira

3- Negociació

4- Depressió

5- Acceptació

1. La fase de negació

És la fase inicial del dol en el qual arribes a ignorar o no creure el que està passant. Penses que és un somni i no és real. Pot ser que la teva raó ho entengui, però necessites un temps per a creure el que està passant. Necessites un temps de processament, ja que penses que tot tornarà a ser com abans.

2. La fase d’ira

Aquesta és una fase necessària després de la negació i és quan sorgeix l’empipament davant la situació de pèrdua. Pot ser que sorgeixi la crítica, l’agressivitat davant les persones o institucions que ens limiten les llibertats i ens obliguen a perdre la nostra situació de benestar d’abans de la Covid.

3. La fase de negociació:

Aquesta és una fase que apareix en comprovar que la ira no soluciona el problema de la pèrdua. Un es torna pacient i vol negociar i seguir les pautes que ens estan dient perquè torni aviat l’antiga normalitat.

4. La fase de depressió:

Aquesta fase de tristesa sorgeix en veure que no serà res com abans. Pot ser tristesa per la impotència de no poder fer res perquè tot torni a ser com abans i a més pot venir acompanyada per por, ja que no sabem que és el que ens pot passar en un futur pròxim. Por a la incertesa que no estem acostumats.

És una fase de recolliment i de reflexió. De cerca de calma i de nous plantejaments de vida.

5. La fase d’acceptació:

Aquesta és l’última fase del dol, en la qual cadascun arriba en el seu momentum. És la fase de reconstrucció personal i, en la qual finalment s’agafa forces i energia per a superar la situació i enfrontar-te a la realitat acceptant racionalment i de cor la pèrdua. Acceptant que no hi ha culpables.

És la fase en la qual s’actua sota el que sí que es pot controlar i canviar. Del que un sí pot fer sense victimismes ni culpes. És la fase dels canvis en la percepció de la situació i on es marca un camí clar a seguir. És el moment guaridor on tots hem d’arribar de manera individual i en aquest cas també grupal.

Una de les claus és poder ajudar-nos entre tots a arribar a aquesta fase per a enfrontar-nos junts a aquest procés dur de pèrdua i superar-lo al més aviat possible. Ara és el moment de parar-nos, respirar profundament i honestament reconèixer en quina fase del dol estem realment. En qualsevol de les fases que estiguem el recomanable per a poder viure-ho sanament és aprendre a regular les emocions que apareixen.

1. Dóna’t permís per a sentir el que sents.

2. Identifica i dóna nom a allò que sents. Etiquetar-la ajuda a acceptar-la i a reconèixer-la.

3. Acull i abraça l’emoció sabent que una emoció té una temporalitat, que no forma part de tu.

4. Tradueix la informació que conté cada emoció i incorpora-la al teu mapa.

5. Actua en conseqüència.

En definitiva, reconèixer-ho, posar-li un nom, abraçar l’emoció, ser conscient, acceptar-la i en aquest cas compartir-lo, ja que és comú. Cadascú ho viu de manera individual, però també hi ha un sentir col·lectiu que pot ajudar a compartir-ho i millorar la situació. Aquest dol és una cosa diferent perquè s’ajunten les emocions compartides i les energies de la societat que sumen exponencialment els estats d’ànims.

De la mateixa manera que és contagiós l’estat anímic col·lectiu de tensió i de crispació que estem vivint, podem ajudar-nos a contagiar-nos tot el positiu de compartir les nostres vivències i fer teràpia de grup. Ser creatius i buscar el que sí que podem fer.

Activar-se en el que si pots controlar:

– La teva pròpia salut i la dels altres.

– Replantejar-te el que pots canviar perquè la vida sigui més suportable.

– Agrair el que sí que tens.

– Viure el moment sense ansietats.

– Pensar que tot té un període.

– Aprendre a viure amb incertesa. 

Canviar l’actitud davant la situació i buscar tot allò que a un li pot fer sentir millor.

Perquè ja sabem;  podem ja entendre que és el que ens passa i comencem a acceptar les nostres emocions. I, es diu DOL COL·LECTIU.

Patricia Vallés, psicòloga i instructora de mindfulness MBSR (Mindfulness Based Stress Reduction)