La síndrome de Wilkie és una malaltia poc freqüent que també es coneix com la síndrome de l’artèria mesentèrica superior. És, doncs, una causa poc comuna d’obstrucció intestinal. Alguns pacients són asimptomàtics, per la qual cosa per diagnosticar-los es fan servir diferents tècniques radiològiques, i el tractament principal és restaurar la pauta d’alimentació habitual.

La síndrome de Wilkie, també anomenada síndrome de l’artèria mesentèrica superior (SAMS), és poc freqüent en la població i causa obstrucció abdominal. Aquesta malaltia es caracteritza per la compressió del duodè en la tercera porció, i és conseqüència d’un estrenyiment de l’espai entre l’artèria mesentèrica superior i l’aorta.

És una patologia que pot tenir lloc a qualsevol edat, tot i que és més freqüent entre els adolescents i joves. A més, és més comuna entre persones amb poc pes o que hagin crescut molt ràpidament. També és recurrent en pacients que hagin experimentat una ràpida baixada de pes.

Quins en són els senyals principals?

Els símptomes que presenta no sempre són els mateixos per a totes les persones, cosa que en complica el diagnòstic. Entre la simptomatologia més habitual destaca:

• Pèrdua de pes
• Dolor abdominal
• Inflor després dels menjars
• Vòmits i nàusees
• Hipertensió arterial
• Sacietat precoç

Moltes vegades, els pacients són asimptomàtics, per la qual cosa és una malaltia difícil de diagnosticar. Per això, és normal que la síndrome de Wilkie s’arribi a diagnosticar per mitjà de proves o exàmens que, al principi, estaven adreçats a avaluar altres malalties.

Com es pot diagnosticar la síndrome de Wilkie?

Habitualment, les proves necessàries per determinar la síndrome de l’artèria mesentèrica superior inclouen raigs X abdominals simples, exàmens radiogràfics del tracte gastrointestinal superior, ultrasò, arteriografia i tomografia computada.

Precisament, mitjançant aquesta tomografia axial computaritzada (TAC) es pot confirmar una disminució del greix intraabdominal i retroperitoneal, la distància aortomesentèrica, i la dilatació duodenal. És a dir, és un procediment molt eficaç tant per al diagnòstic com per al seguiment del pacient.

És important detectar la malaltia aviat per evitar complicacions. En alguns casos, la síndrome de Wilkie greu pot derivar en una deshidratació progressiva, en hipopotassèmia (potassi baix) o en oligúria (poca orina). A més, pot causar úlceres pèptiques o pneumònies per aspiració. En canvi, si s’aconsegueix un diagnòstic i es fa un tractament adequat, el pronòstic d’aquesta malaltia és molt positiu.

Quines causes té la SAMS?

Entre les causes més freqüents d’aquesta malaltia hi ha la disminució del coixinet gras retroperitoneal en persones de complexió prima, sobretot en les dones.

També es relaciona amb una pèrdua de pes de manera molt ràpida, que es pot donar en persones que pateixen anorèxia nerviosa, malnutrició, malabsorció o altres afeccions.

És a dir, que l’origen de la síndrome de Wilkie pot ser causat per diferents factors:

• Síndromes consumptives: habitual en pacients oncològics, sida, malabsorció intestinal, etc.
• Trastorns de l’alimentació com l’anorèxia
• Traumatismes severs. Aquí s’inclouen els politraumatismes, les lesions medul·lars i les fractures greus de pelvis
• Pacients amb seqüeles de cirurgia ortopèdica de la columna vertebral

Hi ha tractament?

En primer lloc, els tractaments comuns per a aquesta obstrucció intestinal es fan amb l’objectiu d’alleujar els símptomes i recuperar l’estat nutricional habitual de cada persona. Per tant, són tractaments conservadors que busquen tractar la causa de la malaltia.

Aquests primers passos poden incloure:

• La descompressió nasogàstrica. És a dir, un tub que passa pel nas fins a l’estómac.
• Una nutrició adequada, que, en casos greus, es fa amb una sonda d’alimentació o per via intravenosa per proporcionar calories suficients. Posteriorment, s’aniran introduint de manera gradual petites porcions d’aliments tous, fins a oferir aliments sòlids.
• Establir noves posicions apropiades després de menjar. Estirar-se del costat esquerre, posar-se dret, dormir de cap per avall o asseure’s posant els genolls al pit després dels àpats per alleujar els símptomes.

Si després d’unes setmanes seguint aquestes pautes convencionals la síndrome de Wilkie no se soluciona, es poden plantejar diferents intervencions quirúrgiques. Tot i que són l’últim recurs, les cirurgies més habituals són:

• La tècnica de Strong: serveix per alliberar el duodè i reposicionar-lo. És a dir, consisteix en la secció del lligament de Treitz i la mobilització àmplia del duodè, per desplaçar-lo de la pinça aortomesentèrica.
• Gastrojejústomia: es practica per ajuntar el jejú (la part següent de l’intestí que continua amb el duodè) amb l’estómac.
• Duodenojejústomia laparoscòpia: amb aquesta intervenció una mica més complexa, s’ajunta el duodè amb el jejú i després amb l’estómac.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida