Les paparres són un tipus d’àcars que s’alimenten de sang. Tenen un aspecte que recorda una aranya petita, i és freqüent que s’enganxin a la pell de les persones quan passegem pel bosc o pel camp, encara que també és habitual que triïn com a hostes mascotes com ara els gossos. Hi ha molts tipus de paparres, la majoria inofensius, tot i que és molt útil saber quines malalties poden transmetre i com actuar si detectem alguna paparra a la pell o a la roba.

Quan la paparra entra en contacte amb la pell d’una persona, se sol desplaçar i buscar una zona humida i càlida, com poden ser el coll, les aixelles, els engonals o el cuir cabellut. Aleshores, aquest paràsit s’enganxa a la pell i s’alimenta de la sang del seu hoste. El cos de la paparra s’infla i el seu nou aspecte recorda el d’una llentia de color marró-vermellós.

Quines malalties poden transmetre?

Les paparres poden causar diverses malalties, que solen tenir tractament i no ocasionen conseqüències greus. De fet, gran part de les malalties que transmeten les paparres requereixen que aquest àcar s’adhereixi i ingereixi sang moltes hores perquè la persona s’infecti. D’aquí la importància de retirar-la com més aviat millor.

Hi ha més de 800 tipus de paparres que poden transmetre malalties. A Europa, de fet, constitueixen el primer transmissor de patologies i el segon del món, després dels mosquits, segons dades de la Fundació IO.

A Espanya, les malalties que transmeten les paparres solen ser benignes i no suposen perill com en altres països. Aquí, les patologies més habituals són:

• La febre botonosa o exantemàtica mediterrània
• La malaltia de Lyme
• El Debonel/Tibola (inflamació de ganglis)

La febre botonosa mediterrània és provocada per Rickéttsia conorii, un tipus de rickèttsies, uns bacteris que l’insecte pot inocular en la sang de l’hoste quan se li clava a la pell. A cada zona del món, hi ha una variant de rickèttsia endèmica responsable d’una malaltia.

Totes aquestes variants provoquen símptomes similars: febre, dolors a les articulacions, augment de mida i inflamació dels ganglis, a més de l’enrogiment de la zona de la picada. A vegades, causen una petita úlcera. El metge decidirà en cada cas si ha de fer una profilaxi amb antibiòtic per prevenir el desenvolupament de la rickettsiosi o no.

I és que ni totes les picades de paparra ni totes les paparres transmeten malalties. De la mateixa manera, no totes les picades es noten. La majoria de les vegades, una persona no s’adona que l’ha picat una paparra, ja que, quan ho fa, amb la saliva inocula substàncies anestèsiques que fan que la punxada sigui indolora.

Puc prevenir una picada de paparra?

En general, els mesos amb més densitat de paparres són els que estan compresos entre maig i octubre. Tot i això, algunes espècies d’aquest àcar poden picar, també, durant els mesos d’hivern. Això sí, totes les paparres solen picar de dia.

Malgrat la creença popular, les paparres no salten ni volen. Solen estar situades a l’herba o als matolls, esperant que passi un animal o una persona de qui poder-se alimentar. Algunes paparres poden desplaçar-se per terra i buscar l’hoste que els interessi més.

Per prevenir que una paparra piqui és important:

• Anar sempre coberts amb roba de màniga llarga, pantalons fins al turmell i mitjons alts quan es tingui previst caminar per zones rurals, amb vegetació densa, o per boscos espessos.
• Evitar asseure’s per descansar en zones amb molta vegetació.
• Ruixar la roba o la pell amb repel·lents d’insectes que continguin almenys un 20% de DEET (si s’aplica sobre la pell) o permetrina (si s’aplica sobre la roba).
• Revisar la roba i la pell per detectar a temps la presència d’aquests insectes després d’una excursió o una passejada per zones sospitoses (com més curt sigui el temps de permanència de la paparra al cos, menys risc que ens infecti).
• Examinar a les mascotes que hagin passejat amb nosaltres i extreure’ls les paparres, si les veiem.

He d’extreure una paparra?

Extreure una paparra pot ser una tasca senzilla, sempre que se sàpiga fer i es respectin certes normes. Cal fer l’extracció amb molta cura perquè no es trenqui ni es quedi enganxada a la pell.

• S’han de fer servir pinces per agafar la paparra prop del cap o la boca.
• No s’ha d’intentar treure amb mètodes populars com vaselina, esmalt d’ungles ni llumins.
• S’ha d’estirar la paparra amb un moviment lent i constant, sense girar ni retorçar les pinces.
• Després s’han de rentar la pell i les mans amb aigua i sabó, i fer servir un antisèptic per higienitzar bé el punt de la picada.
• És recomanable guardar l’àcar en un pot, per si hem d’anar al metge i que pugui saber l’espècie que ens ha picat.

Hem de consultar el metge sempre que es presenti febre o una erupció cutània durant les quatre setmanes posteriors a la picada d’una paparra. També, si quan intentem extreure el paràsit, alguna part seva queda a l’interior de la pell.

Dr. Carles Rabassa
Director Mèdic d’Atlàntida